L'assignació d'IP's públiques es pot fer de dues maneres la primera és segmentar el pool d'ip públiques amb la finalitat d'enrutar segments /30 per així poder assignar Ip's públiques rutejades als clients, la segona forma és generar un port forwarding això permetrà que l'usuari rebi la ip pública però no serà una ip pública gestionable pel client ja que mai la rebrà al router del client.

L'assignació d'adreces IP públiques a clients es fa mitjançant diversos mètodes i pot variar depenent de l'escala de la xarxa, el proveïdor de serveis d'Internet (ISP) i les polítiques de gestió d'adreces IP. Aquí hi ha una descripció general de com s'assignen les IP públiques:

1. Assignació Estàtica

• Directa per l'ISP: En un entorn residencial o de petita empresa, l'ISP pot assignar una o diverses adreces IP públiques estàtiques al subscriptor. Aquestes adreces no canvien a no ser que es reconfiguri la xarxa de l'ISP o el client sol·liciti un canvi. L'assignació es fa manualment, i el client configura l'adreça IP estàtica al dispositiu (router, firewall) segons les instruccions de l'ISP.
• En entorns empresarials i de centres de dades: Les empreses o entitats que requereixen múltiples adreces IP públiques poden rebre un bloc d'adreces (per exemple, /29, /28, etc.) que gestionen internament, assignant adreces específiques a servidors, dispositius de xarxa o altres serveis que necessitin accessibilitat des de exterior.

2. Assignació Dinàmica

• DHCP (Protocol de configuració de l'amfitrió dinàmic): Per a ISPs que ofereixen connexions dinàmiques, el DHCP s'utilitza per assignar adreces IP públiques als clients de manera automàtica. Quan un dispositiu es connecta a la xarxa de l'ISP, fa una sol·licitud DHCP i el servidor DHCP de l'ISP us assigna una IP pública del vostre pool d'adreces disponibles. Aquesta adreça pot canviar amb el temps, especialment si el dispositiu es desconnecta i es torna a connectar després d'un cert període.

3. NAT (traducció d'adreces de xarxa)

• IP única per a múltiples clients: Amb l'escassetat d'adreces IPv4, els ISPs utilitzen NAT per permetre que múltiples clients comparteixin una única adreça IP pública. En aquest cas, els clients reben adreces IP privades als seus dispositius, i l'ISP utilitza un dispositiu NAT a la seva xarxa per traduir aquestes adreces privades a una adreça pública quan accedeixen a Internet. Això és comú en entorns residencials.

4. CGNAT (Carrier-Grad NAT)

• NAT a gran escala: Similar al NAT tradicional, però a una escala molt més gran. CGNAT és utilitzat pels ISPs per assignar la mateixa adreça IP pública a centenars o fins i tot milers de clients simultàniament, utilitzant ports específics per distingir el trànsit de cada client. Això ajuda a alleujar l'escassetat d'adreces IPv4, però pot causar problemes amb certs tipus de connexions entrants o serveis que requereixen mapeig de ports.

5. IPv6

• Assignació massiva d'IPs: Amb l'adveniment d'IPv6 i el seu espai d'adreces pràcticament il·limitat, els ISP poden assignar adreces úniques IPv6 a tots els seus dispositius de clients directament, eliminant la necessitat de NAT. L'assignació pot ser estàtica o dinàmica, similar a IPv4, però amb la flexibilitat d'assignar múltiples adreces a cada dispositiu si cal.

Cadascun d'aquests mètodes té avantatges i desavantatges propis, i l'elecció d'un sobre l'altre depèn de les necessitats específiques de la xarxa, les polítiques de l'ISP i les limitacions tècniques.